Taula de Memòries
#MemòriesCanòdrom Memòries del Canòdrom
Changes at "Education before and after the Spanish Civil War"
Title
- -{"ca"=>"Ensenyament abans i després de la Guerra Civil", "en"=>"", "es"=>""}
- +{"ca"=>"Ensenyament abans i després de la Guerra Civil", "es"=>"Enseñanza antes y después de la Guerra Civil", "en"=>""}
Body
-
-["
🎙️ Documentació col·lectiva
La cedent de la fotografia comenta que l'ha portat al Banc de Memòria Viva per les expressions de les cares dels nens i nenes. Creu que entre ells es troben el seu pare o el seu tiet. No sap exactament de quina escola es podria tractar, però de fons identifica el Passatge Arquitecte Millàs. Una participant comenta que potser la foto és d'abans de la guerra, atès que apareixen nens i nenes junts. Tal vegada, podrien ser alumnes de l'escola de la Cooperativa dels Tramviaires o la de l'Esperança. La conversa flueix reflexionant sobre l'ensenyament durant la postguerra i sobre vivències d'infància vinculades a les porteries dels edificis.
Ensenyament durant la postguerra
Les escoles privades i religioses tenien els seus grans espais, com per exemple, les dels Jesuïtes. Les altres escoles se situaven en pisos petits, eren les anomenades \"escoles de districte\". L'ensenyament era en castellà i el català estava prohibit. \"En entrar, tocava cantar \"Arriba España\" i, en sortir, el \"Cara al Sol\"\". Una participant destaca que era un panorama molt diferent al de la mancomunitat dels anys 20 on es va aprovar construir noves escoles que fossin \"com palaus per als nens i nenes\". Com per exemple, l'escola Ramon Llull o la Baixeras, edificis majestuosos que encara veiem a Barcelona. Tots dissenyats per l'arquitecte Goday.
La dictadura va impactar molt en els mestres: \"Tots, tots, tots els mestres d'aquest país, van passar per un procés de depuració\". Per exemplificar com durant la dictadura es van inhabilitar o, fins i tot, afusellar, a mestres marcadament d'esquerres, una participant cita la pel·lícula \"El mestre que va prometre la mar\". Avui dia, hi ha un monument al Camp de la Bota que ret homenatge a totes les persones afusellades durant la dictadura.
Els/les participants ressalten que, si bé durant la Guerra Civil va haver-hi atrocitats per part de tots els bàndols, en finalitzar-se, la guerra va acabar per a uns, però no per a tots. Franco va signar sentències de mort fins a l'últim moment. Com és el cas de Salvador Puig Antich, fa 50 anys. Una participant recorda com va viure ella mateixa i gent del seu voltant la nit abans de la seva execució: \"Jo em repetia a mi mateixa \"(Franco) no serà capaç, no serà capaç...\", uns altres bevien sense parar, uns altres s'amagaven per por de ser ells els següents, uns altres resaven...\".
Records d'infància a la porteria
En recordar la infància, un participant comenta que va passar la seva infància en una porteria, ja que el seu pare era el porter. Una participant comenta que a Barcelona sobretot eren les dones les porteres. Comparteix que hi ha estudis que analitzen com moltes dones que van emigrar del camp van començar a treballar de porteres, perquè, en ocupar la porteria, els estaven garantint una llar a les seves famílies. A més, en relacionar-se amb els senyors de l'edifici també podien guanyar diners extres, per exemple, netejant-los les seves cases. El problema era que en jubilar-se es quedaven sense llar.
👥Autors i autores de la documentació
Pilar, Mercè, Neus i Enric.
⚙️ Metodologia
Fotografia documentada col·lectivament per veïns i veïnes participants del grup Fem Memòries del Canòdrom
📸 Cedent
Neus Garrido (cedent)
", "", ""] -
+["
🎙️ Documentació col·lectiva
La cedent de la fotografia comenta que l'ha portat al Banc de Memòria Viva per les expressions de les cares dels nens i nenes. Creu que entre ells es troben el seu pare o el seu tiet. No sap exactament de quina escola es podria tractar, però de fons identifica el Passatge Arquitecte Millàs. Una participant comenta que potser la foto és d'abans de la guerra, atès que apareixen nens i nenes junts. Tal vegada, podrien ser alumnes de l'escola de la Cooperativa dels Tramviaires o la de l'Esperança. La conversa flueix reflexionant sobre l'ensenyament durant la postguerra i sobre vivències d'infància vinculades a les porteries dels edificis.
Ensenyament durant la postguerra
Les escoles privades i religioses tenien els seus grans espais, com per exemple, les dels Jesuïtes. Les altres escoles se situaven en pisos petits, eren les anomenades \"escoles de districte\". L'ensenyament era en castellà i el català estava prohibit. \"En entrar, tocava cantar \"Arriba España\" i, en sortir, el \"Cara al Sol\"\". Una participant destaca que era un panorama molt diferent al de la mancomunitat dels anys 20 on es va aprovar construir noves escoles que fossin \"com palaus per als nens i nenes\". Com per exemple, l'escola Ramon Llull o la Baixeras, edificis majestuosos que encara veiem a Barcelona. Tots dissenyats per l'arquitecte Goday.
La dictadura va impactar molt en els mestres: \"Tots, tots, tots els mestres d'aquest país, van passar per un procés de depuració\". Per exemplificar com durant la dictadura es van inhabilitar o, fins i tot, afusellar, a mestres marcadament d'esquerres, una participant cita la pel·lícula \"El mestre que va prometre la mar\". Avui dia, hi ha un monument al Camp de la Bota que ret homenatge a totes les persones afusellades durant la dictadura.
Els/les participants ressalten que, si bé durant la Guerra Civil va haver-hi atrocitats per part de tots els bàndols, en finalitzar-se, la guerra va acabar per a uns, però no per a tots. Franco va signar sentències de mort fins a l'últim moment. Com és el cas de Salvador Puig Antich, fa 50 anys. Una participant recorda com va viure ella mateixa i gent del seu voltant la nit abans de la seva execució: \"Jo em repetia a mi mateixa \"(Franco) no serà capaç, no serà capaç...\", uns altres bevien sense parar, uns altres s'amagaven per por de ser ells els següents, uns altres resaven...\".
Records d'infància a la porteria
En recordar la infància, un participant comenta que va passar la seva infància en una porteria, ja que el seu pare era el porter. Una participant comenta que a Barcelona sobretot eren les dones les porteres. Comparteix que hi ha estudis que analitzen com moltes dones que van emigrar del camp van començar a treballar de porteres, perquè, en ocupar la porteria, els estaven garantint una llar a les seves famílies. A més, en relacionar-se amb els senyors de l'edifici també podien guanyar diners extres, per exemple, netejant-los les seves cases. El problema era que en jubilar-se es quedaven sense llar.
👥Autors i autores de la documentació
Pilar, Mercè, Neus i Enric.
⚙️ Metodologia
Fotografia documentada col·lectivament per veïns i veïnes participants del grup Fem Memòries del Canòdrom
📸 Cedent
Neus Garrido (cedent)
", "🎙️ Documentació col·lectiva
La cedent de la fotografia comenta que l'ha portat al Banc de Memòria Viva per les expressions de les cares dels nens i nenes. Creu que entre ells es troben el seu pare o el seu tiet. No sap exactament de quina escola es podria tractar, però de fons identifica el Passatge Arquitecte Millàs. Una participant comenta que potser la foto és d'abans de la guerra, atès que apareixen nens i nenes junts. Tal vegada, podrien ser alumnes de l'escola de la Cooperativa dels Tramviaires o la de l'Esperança. La conversa flueix reflexionant sobre l'ensenyament durant la postguerra i sobre vivències d'infància vinculades a les porteries dels edificis.
Ensenyament durant la postguerra
Les escoles privades i religioses tenien els seus grans espais, com per exemple, les dels Jesuïtes. Les altres escoles se situaven en pisos petits, eren les anomenades \"escoles de districte\". L'ensenyament era en castellà i el català estava prohibit. \"En entrar, tocava cantar \"Arriba España\" i, en sortir, el \"Cara al Sol\"\". Una participant destaca que era un panorama molt diferent al de la mancomunitat dels anys 20 on es va aprovar construir noves escoles que fossin \"com palaus per als nens i nenes\". Com per exemple, l'escola Ramon Llull o la Baixeras, edificis majestuosos que encara veiem a Barcelona. Tots dissenyats per l'arquitecte Goday.
La dictadura va impactar molt en els mestres: \"Tots, tots, tots els mestres d'aquest país, van passar per un procés de depuració\". Per exemplificar com durant la dictadura es van inhabilitar o, fins i tot, afusellar, a mestres marcadament d'esquerres, una participant cita la pel·lícula \"El mestre que va prometre la mar\". Avui dia, hi ha un monument al Camp de la Bota que ret homenatge a totes les persones afusellades durant la dictadura.
Els/les participants ressalten que, si bé durant la Guerra Civil va haver-hi atrocitats per part de tots els bàndols, en finalitzar-se, la guerra va acabar per a uns, però no per a tots. Franco va signar sentències de mort fins a l'últim moment. Com és el cas de Salvador Puig Antich, fa 50 anys. Una participant recorda com va viure ella mateixa i gent del seu voltant la nit abans de la seva execució: \"Jo em repetia a mi mateixa \"(Franco) no serà capaç, no serà capaç...\", uns altres bevien sense parar, uns altres s'amagaven per por de ser ells els següents, uns altres resaven...\".
Records d'infància a la porteria
En recordar la infància, un participant comenta que va passar la seva infància en una porteria, ja que el seu pare era el porter. Una participant comenta que a Barcelona sobretot eren les dones les porteres. Comparteix que hi ha estudis que analitzen com moltes dones que van emigrar del camp van començar a treballar de porteres, perquè, en ocupar la porteria, els estaven garantint una llar a les seves famílies. A més, en relacionar-se amb els senyors de l'edifici també podien guanyar diners extres, per exemple, netejant-los les seves cases. El problema era que en jubilar-se es quedaven sense llar.
👥Autors i autores de la documentació
Pilar, Mercè, Neus i Enric.
⚙️ Metodologia
Fotografia documentada col·lectivament per veïns i veïnes participants del grup Fem Memòries del Canòdrom
📸 Cedent
Neus Garrido (cedent)
", ""]
